Margarida Ullate ens ofereix la ressenya següent:
El archivo de los sonidos : la gestión de fondos musicales. Edición de Pedro José Gómez González, Luis Hernández Olivera, Josefa Montero García y Raúl Vicente Baz. Prólogo de Emilio Casares Rodicio y la colaboración del Archivo Catedral de Salamanca. Salamanca: Asociación de Archiveros de Castilla-León, DL 2008. 522 p. : il.; 24 cm (Estudios profesionales; 2). Bibliografia.
Tal i com assenyalàveu al web del Grup, aquest manual representa una incursió fins ara inexplorada a l’àmbit estatal de la documentació musical. Si bé hi ha hagut, al llarg del temps, aportacions de professionals de diverses disciplines que han tractat aspectes concrets de la documentació musical, mai fins ara no s’havia exposat la temàtica d’una manera “integradora”, com l’Asociación de Archiveros de Castilla-León diu en la presentació. Això vol dir que una associació professional ha cridat musicòlegs, documentalistes, arxivers, advocats, restauradors, historiadors i investigadors d’especialitats diverses per tal d’aproximar-se al tema d’una manera profunda per a cada disciplina (descripció, conservació, digitalització, temes legals, etc.)
El manual el presenta una personalitat prou coneguda dins el món de la documentació musical, Emilio Casares Rodicio (Instituto Complutense de Ciencias Musicales, Madrid), i la coordinació ha anat a càrrec de professionals vinculats a l’Archivo de la Catedral de Salamanca. Ha comptat amb la col·laboració de membres d’AEDOM (Asociación Española de Documentación Musical, com ja sabeu), així com de professionals d’ institucions com la Biblioteca Nacional de España, Instituto del Patrimonio Español, la Facultad de Derecho de la Universidad de Salamanca, o el Centro de Investigación de Música Religiosa Española. ERESBIL, el Centro de Documentación de Andalucía o el Centro de Documentación de Música y Danza del INAEM també hi han participat, així com la Biblioteca de Catalunya en l’apartat d’arxius sonors.
L’obra s’estructura en tres blocs: “La documentación musical”, “El tratamiento de la documentación musical” i “Los centros de documentación musical” i, com a colofó, aporta una “Bibliografía general sobre archivos musicales”, sense autoria. El primer bloc pretén assentar les bases en què se sustenta la documentació musical al nostre país, amb la participació de l’arxiver Raul Vicente, que aborda l’estat de la qüestió dels arxius musicals a Espanya, i dels musicòlegs Jon Bagüés (tipologia d’arxius musicals) i Josefa Montero (fonts per a l’estudi de la documentació musical). El segon bloc és el que reuneix una més gran diversitat d’especialistes, que presenten temàtiques tan poc explorades com l’organització dels arxius (amb criteri arxivístic), les pautes per al tractament (experiència de l’Archivo de la Catedral de Salamanca), normativa de descripció (tant a nivell arxivístic com bibliotecari i musicològic), la tasca de catalogació, microfilmació, estudi i difusió feta pel Centro de Documentación Musical de Andalucía, la conservació i la preservació de documents impresos i sonors, o la legislació en matèria d’arxius musicals. El tercer i més extens dels apartats s’atura en les especialitats relacionades amb les diverses tipologies d’institucions que custodien documentació i/o informació musical. D’una banda, els arxius de les catedrals espanyoles, els centres de documentació, els arxius sonors, els de música popular i centres de documentació. I de l’altra, descripció del contingut de centres específics: Archivo General de Palacio, Biblioteca Nacional, Archivo y Biblioteca del RCSM de Madrid i el Centro de Investigación de Música Religiosa Española.
En primer lloc, el que cal és felicitar els promotors d’aquesta iniciativa per dos motius: un, perquè amb el seu esforç han posat sobre la taula una problemàtica de realitat força trista a casa nostra, i ho han fet amb l’energia necessària per comprometre els professionals que hi han participat. L’altre motiu té a veure amb l’assoliment d’una certa transversalitat en el tractament dels aspectes que han proposat. Llegint els diversos capítols, sembla que hi ha la consciència compartida que la documentació musical no és cosa de musicòlegs, ni de bibliotecaris, ni d’arxivers en els seus móns aïllats, sinó d’una suma de coneixements i d’esforços de totes aquestes disciplines per fer-la operativa. Casares, en el pròleg, defineix aquest manual com una aportació necessària i una “mirada hacia adelante y, por ello, de llamada de atención sobre lo mucho que queda por hacer”. És cert que, tret de les separates que informen sobre les activitats de centres concrets i que, per tant, aporten poca bibliografia, la que se cita en la resta prové bàsicament d’articles. Queda palès, doncs, que fins ara hi ha hagut una manca d’estudis en profunditat sobre cadascun dels àmbits amb els quals la documentació musical es relaciona. En aquest sentit, és especialment interessant l’aportació de Josefa Montero García La documentación musical: fuentes para su estudio, on fa un repàs de les fons directes i indirectes per a l’estudi de la documentació musical a l’abast (tot i que amb algunes imprecisions de dates i continguts).
Malgrat el pes que representa la participació dels arxivers eclesiàstics en el corpus del manual (Raúl Vicente, Pedro José Gómez o José López Calo, i per duplicat) la seva aportació no desequilibra el conjunt. Ara bé: tampoc no l’hauria desequilibrada una aproximació a la descripció d’altres tipologies menys conegudes, però fonamentals en la recuperació del patrimoni musical espanyol; em refereixo concretament al patrimoni en mans de la SGAE, o el que es deu haver acumulat en institucions com RTVE, per parlar de dues entitats d’àmbit estatal. En el pròleg es posa de manifest una realitat verídica: i és que les tasques de salvaguarda i difusió del patrimoni musical han començat justament amb el que es conserva en el si de les institucions religioses espanyoles. Ara, el que toca és fer-ho en els arxius i centres de caràcter particular i civil. Tampoc no hauria desentonat un repàs a les polìtiques de les diverses administracions, des de la de l’estat fins a les administracions locals, propietàries de les xarxes d’arxius i de biblioteques (se’n fa una breu referència, gens analítica, quan s’exposa l’estat de la qüestió). O un pronunciament corporatiu de les associacions professionals i de les universitats espanyoles involucrades en la formació dels professionals de la documentació musical, que posessin de manifest les dificultats per assolir un nivell de preparació que ens posi a l’alçada d’altres disciplines. En qualsevol cas, és significatiu que aquests inconvenients quedin reflectits en el corpus de més d’un dels articles (Vicente, Montero, Ullate).
Per acabar, crec que és encomiable la tasca de recopilació de bibliografia que es dóna al final del corpus de l’obra. Literalment, s’hi diu “Con esta relación bibliográfica, se ha tratado de ilustrar la presente edición ofreciendo recursos primarios para el estudio de fondos musicales, especialmente de la geografía española. No tendría cabida en esta publicación un índice bibliográfico excesivamente exhaustivo y extenso, pues no es el fin que ahora se persigue. Sólo se ha querido ofrecer unos rudimentos para comenzar la investigación. Después a cada cual toca adentrarse en los objetivos particulares.” Es tracta d’una bibliografia de dinou pàgines, prou extensa per haver agrupat conceptes i poder així esdevenir un instrument de consulta, ja que l’ordenació estrictament alfabètica no orienta al lector que es vol introduir en la temàtica que ens ocupa. D’altra banda, l’era dels recursos informàtics, de les eines d’autoedició, de les bases de dades, dels motors de cerca i de l’accés immediat a la informació ens han malacostumat. Quan es té un volum considerable d’informació molt diversa a les mans, com és el cas, és d’agrair un instrument que et permeti accedir a dades puntuals. La confecció d’índexs, tasca tan laboriosa només fa uns anys, esdevé una mecànica simple en la majoria de programes de tractament de textos, facilitant-ne la consulta. Malgrat tot, dubto que els professionals que treballem en l’àmbit de la documentació musical no celebrem l’aparició d’aquest Manual. Allò important és que es col·loqui una primera pedra que basteixi un edifici. I aquí la tenim.
Ja es pot visitar a la Facultat de Biblioteconomia i Documentació* l’exposició El so enregistrat:història del document sonor, que tracta l’evolució dels suports sonors des dels seus inicis amb els corrons de pues fins a l’actualitat i la música escoltada en “streaming” directament d’internet, passant per cilindres de cera, discos òptics, cintes magnetofòniques i tot estri que fins ara ha servit per fixar el so en un suport físic. Tots els documents tenen la corresponent catalogació i cada vitrina conté un cronograma amb fets relatius tant a la invenció dels aparells enregistradors/reproductors de so, com la invenció dels suports o formats (en el cas dels suports digitals) i la seva comercialització. Cal esmentar que una de les vitrines s’ha dedicat a l’enregistrament de la paraula i, una altra, a la Llei de Propietat Intel·lectual.
